Durant els últims 12 anys, Guy Claxton, co-director del Centre per a l'Aprenentatge del Món Real (CRL), Professor de les Ciències de l'Aprenentatge de la Universitat de Winchester, i autor de diversos llibres sobre el tema, ha estat treballant amb un nombre creixent de professors d'escola per descobrir alguns petits canvis en el mètode d'ensenyament per tal d'animar els estudiants a assumir més responsabilitats en el seu propi aprenentatge. Per exemple, els canvis subtils en el llenguatge que fem servir per parlar amb ells i d'ells poden tenir un poderós impacte en la manera com es veuen ells mateixos com a estudiants.
No es pot obligar a aprendre
Diu Claxton que si els professors no saben en què consisteix l'aprenentatge, tenen les mateixes oportunitats d'afavorir-lo que d'obstaculitzar-lo. Ensenyar és doncs, una activitat subversiva on l'alumne és qui es subverteix (no el sistema).
1. No es pot obligar a aprendre. L'aprenentatge i el desenvolupament es donen espontàniament, en tant que no es pot forçar sinó tan sols facilitar-lo.
2. El que es necessita o es vol saber, s'aprèn abans. No s'aprèn res que no estigui relacionat amb la satisfacció d'una necessitat, desig o per evitar alguna amenaça. L'única motivació és la qualitat de la nostra supervivència.
3. Quan les persones se senten amenaçades, deixen d'aprendre. El professor ha de diferenciar el desafiament de l'amenaça.
4. El professor ha de reconèixer els senyals de l'alumne que se sent amenaçat. Quan un alumne no pot seguir, el que convé és una pausa. Un sermó no millorarà les coses.
5. No es pot aprendre allò per al que no s'està preparat. El suggeriment seria la de tenir una idea intuïtiva del que s'anirà ensenyant i ajustar-ho a la resposta de l'alumne. L'interès de l'alumne indica clarament la seva preparació per aprendre l'ensenyament que se li està proporcionant.
6. L'alumne pot cedir la seva responsabilitat al professor, però no pot relegar-se-la. El poder del professor és un poder prestat, circumstancial, mentre l'alumne vagi assolint l'autonomia. L'alumne té el dret i la responsabilitat de decidir el seu objectiu i el professor, si l'alumne ha decidit ser ensenyat, de triar el millor camí per a aconseguir-ho.
7. Qualsevol cosa que s'ensenyi, el que s'ensenya és "la pròpia personalitat". L'alumne aprèn sobre si mateix i sobre el professor. Un professor, així, pot proporcionar un bon model per a l'alumne (encara que també pot no fer-ho). Si el professor no exemplifica les seves recomanacions, de poca utilitat serà tota prèdica que aquest fes.
8. L'aprenentatge necessita el seu temps. Tot aprenentatge demana un temps per ser assimilat.
9. L'ensenyament és part d'un context d'aprenentatge. L'essència de l'aprenentatge és la creació d'associacions entre les diverses parts de la teoria sobre el món que s'activen alhora consecutivament, el que s'aprèn, queda lligat al context en què s'ha après. Per tant, una de les tasques del professor és la de variar els trets no essencials del context d'aprenentatge perquè no dominin els continguts i es fixin els trets rellevants.
Les necessitats del professor
Si el professor no és comprensiu, difícilment podrà ajudar un alumne bloquejat. El professor ha de tenir la sensibilitat suficient com advertir fins on ha arribat l'alumne per entendre com guiar-lo a destí.
Un docent que s'identifica amb l'alumne, acaba projectant els seus desitjos en ell, llavors la por al fracàs el pot paralitzar. És preferible desitjar l'èxit de l'alumne abans que necessitar-ho.
En alguns casos, el professor evita l'èxit de l'alumne simplement perquè necessita a qui ensenyar. I no es tracta d'una necessitat merament econòmica, pot ser una necessitat emocional.
Com pot un professor servir d'ajuda, llavors? Pot actuar com un director, guiant un curs en particular, creant situacions o dissenyant seqüències d'experiències. O pot actuar com a entrenador, dirigint les conseqüències de l'acció per mitjà de la recompensa i el càstig.
Suposant que l'alumne vulgui aprendre i el problema consisteixi en que el nou coneixement no s'integri, el professor podrà ajudar indicant-li altres tipus de ponts, a través dels quals establir connexió:
- Ponts lògics: estratègies de deducció que vinculin els conceptes.
- Ponts analògics: la metàfora, és a dir, establir una connexió entre un coneixement existent que tingui alguna característica comparable al nou coneixement.
- Personal: dades de l'experiència personal, això és establir un vincle a través de la pròpia existència.
La pregunta és doncs si és millor l'aprenentatge per descobriment que l'aprenentatge per exposició. Probablement, la resposta sigui que tant se val mentre l'alumne pugui apropiar-se del coneixement.
L'escola
Cal considerar que per a gran part dels nens, l'escola és un lloc idoni per a l'exploració social. Els amics, el grup, són motivació suficient per anar a l'escola en molts casos. Les relacions escolars són intenses i tenen una gran importància en les nostres vides. Però l'escola, és també el lloc per a aprendre, per a adquirir coneixement intel·lectual. El millor servei que un adult pot donar a un nen és el d'aprendre a aprendre, desenvolupar un conjunt d'estratègies útils per a potenciar el que s'ha après i desenvolupar una actitud d'aprenentatge en les diferents experiències de la vida.
Bibliografia
CLAXTON, G. (1987), "Ensenyar", a: G. Claxton Viure i aprendre, Aliança, Madrid, pàg. 213-239.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar