QUÈ ENSENYEM A PRIMÀRIA?

Article molt recomanable publicat al diari ARA. És llarg, però val la pena llegir-lo.



Jordi Sedó

Les expectatives que genera l’etapa educativa de primària són del tot diverses segons cadascú, de tal manera que cada família espera una cosa diferent del pas dels seus fills per l’escola. En aquest sentit, el comentari que va fer el senyor Mateu Boldú en aquest bloc a propòsit del meu article “L’autonomia de centre”, em va impulsar en un primer moment a escriure un altre article exposant-hi la meva opinió sobre el particular, però finalment m’he inclinat per reproduir-ne un que ja vaig publicar en el número 453 de la revista Escola Catalana del mes d’octubre de 2008 perquè, un cop rellegit, crec que sintetitza de manera clara i completa el meu parer. Naturalment, l’he revisat i actualitzat convenientment per a l’ocasió i ha quedat com segueix:

“Quan es publiquen informes d’aquests que es fan de tant en tant sobre educació, com ara el PISA o qualsevol altre dels que, en els darrers temps, ens han deixat ben poc tranquils, és habitual imputar tots els càrrecs a la secundària. Cal tenir en compte, però, que si bé és cert que aquest tram educatiu en té tota la part de culpa que li deu correspondre, també és veritat que la primària no en deu estar del tot exempta. És més: les males collites que s’obtenen a secundària per defectes en la manera de dur el conreu, poden tenir l’origen en una deficient manera de plantar les llavors a primària, on les males praxis educatives del franquisme van fer abominar de conceptes com ara la memorització, l’autoritat, la disciplina o l’esforç, que van ser irremissiblement anatematitzats i eliminats, però que, en canvi, no van ser prudentment substituïts per res de substancial."

Aprendre a aprendre

L’admirat amic Salvador Cardús té un esplèndid article, “Aprendre a aprendre què” (Avui, 12/11/04), en què expressa els seus dubtes sobre la manera d’entendre l’actual tendència a fer de la primària una etapa en què només s’aprèn a aprendre. En un de posterior, “Més sobre aprendre i saber” (Avui, 10/12/04), tan encertat o més que el primer, l’autor matisa les seves afirmacions. Fem-ne un tast: “És que algú pot discutir [...] que l’aprenentatge merament memorístic és superat i que cal aprendre a aprendre? Hi ha punts de partida que es donen per descomptats. El problema és en què s’ha convertit aprendre a aprendre en la pràctica docent”. I aquesta darrera frase és la que sintetitza perfectament el conflicte.

Sens dubte, subscriuria fil per randa tots dos articles del benvolgut Cardús i especialment el fragment citat. Efectivament, cal orientar la primària cap a aprendre a aprendre. Però, vol dir això que no cal exigir-hi continguts? Doncs, a parer meu, de cap manera. Cal exigir-ne. I, a més, ser molt rigorosos a l’hora de fer-ho. Vegem, però, com i per què.

Els coneixements bàsics

En primer lloc, em sembla indiscutible que, cal assegurar una sèrie de procediments bàsics irrenunciables (llegir, escriure, càlcul mental, etc.), sense els quals no es pot ni tan sols començar a caminar. I, segurament, també són irrenunciables alguns continguts pràctics sobre salut, coneixement de l’entorn immediat i de la pròpia cultura, etc. que ajuden el nen a situar-se en el món. Ara bé, un cop assegurats tots aquests coneixements, em sembla innegable que el més important són els hàbits. De fet, l’adquisició d’hàbits és la raó de ser de la primària. Però, abans d’entrar a comentar aquest aspecte fonamental, aturem-nos un moment en això dels procediments bàsics irrenunciables: què vol dir, per exemple, aprendre a llegir i a escriure? Hi ha un error força estès que consisteix a pensar que els nens aprenen a llegir i a escriure entre els cinc i els set anys. Ben fals si entenem que llegir és, en realitat, comprendre bé un text adequat a l’edat, saber-ne captar la ironia, poder interpretar una metàfora senzilla, ser capaç d’extreure informació d’un horari d’autobusos o sortir-se’n de destriar el gra de la palla d’un anunci comercial, posem per cas. Tot això, que és tan important per a poder viure en el món d’avui, no s’aconsegueix fins molt més endavant i, per tant, crec que començar s fer-ho seria l’objectiu a assolir al final de la primària. Un dels més importants, per cert. Perquè això és realment aprendre a llegir. Tot el que no sigui això és ajuntar lletres.

Escriure, per la seva banda, és una de les habilitats més difícils, sobretot, si no s’hi està dotat, però no per això ens hem de conformar que els nens produeixin textos i més textos, a més, sovint calcats els uns dels altres (explicar el cap de setmana, una carta a un amic, un conte, una recepta de cuina, un rodolí, etc.), sinó que cal apuntar cap a fites molt més profundes, com ara aconseguir que, a més, siguin capaços d’assumir que no es pot escriure a raig, que cal pensar prèviament què es vol comunicar i en quin ordre i, per tant, establir un guió amb les idees fonamentals abans d’agafar el llapis; que quan s’escriu s’ha de pensar inevitablement en el lector i que el text serà diferent segons a qui vagi adreçat; que és absolutament intolerable la repetició sistemàtica de les mateixes paraules, nexes i estructures dins d’un text i que cal, per tant, fer ús d’un lèxic cada cop més ric i variat i de connectors tan diversos com calgui i, naturalment, assolir una preocupació per l’ortografia que permeti anar millorant-la constantment. Fixeu-vos que no he establert l’exigència d’un nivell determinat en cap de les coses que he enumerat. L’exigència ha de ser, simplement, la presa de consciència d’uns hàbits que faran que el subjecte escrigui tan bé com li permeti la seva capacitat, que no és igual en tots els individus, i que vagi millorant-la a mesura que el seu procés maduratiu li ho permeti. No podem exigir a tots els nens que escriguin igual de bé. Ara: l’adquisició d’aquests hàbits és irrenunciable en tots els individus. No haver-ho fet al final de la primària és igual a fracàs.

En matemàtiques, dues són les destreses fonamentals, a parer meu, en què cal ensinistrar els infants: la més important, saber reflexionar; i, per tant, ser capaç d’organitzar, classificar i relacionar lògicament i de manera eficaç les dades d’un problema, però també les dades demogràfiques d’un territori, els noms dels ossos del cos humà o una sèrie de mots donats, agrupant-los seguint un criteri determinat. La segona, assolir una certa habilitat en el càlcul mental, que vindrà tota sola a base de practicar, sobretot, si la primera ha estat ben assolida.

La matèria a aprendre

I, un cop assegurades les competències que acabo de descriure, caldrà veure què fem amb els continguts i els procediments. És realment important que un nen sàpiga de memòria els noms dels ossos del cos, que retingui les causes que desencadenen l’erupció d’un volcà o que memoritzi el procediment per a obtenir el màxim comú divisor de dos nombres? Francament, a parer meu, no. Ara bé, vol dir això que no ho hagi d’aprendre? Doncs, tampoc. I, a més, taxativament, no. M’explicaré: Aquests coneixements o altres d’anàlegs no són especialment importants per si mateixos. Ho són, en tant que adquirir-los obliga el nen a cenyir-se a unes disciplines que li fan adquirir uns hàbits que li seran imprescindibles en el futur per al qual es prepara.

El nen que ha d’aprendre, posem per cas, un determinat contingut, en primer lloc, ha d’aprendre a escoltar atentament l’explicació que se’n fa a classe i a seleccionar-ne allò que és essencial. A més, ha d’aprendre a autoavaluar-se simultàniament a l’explicació que fa el professor per tal de poder preguntar allò que no hagi entès bé del tot i, a més, aquesta autoavaluació haurà de ser prou aprofundida com perquè pugui delimitar clarament quina és la part de l’explicació que no ha entès. Per tant, haurà d’aprendre a fer una reflexió crítica sobre el seu propi pensament. A més, haurà d’entrenar-se a passar pel tràngol d’atrevir-se a aturar la classe i verbalitzar el seu dubte davant dels seus companys i un docent expectants. I fer-ho, a més, d’una manera prou clara com per a fer-se entendre; i, un cop obtinguda la resposta, haurà de generar mecanismes per a no oblidar-la. Per exemple, prendre’n algun apunt. Després, haurà de saber mentalitzar-se que, a casa, ha de fer deures sobre allò que ha après a classe i obligar-se a fer-los, no tan sols perquè no el renyin, sinó com a pràctica imprescindible que l’ha d’ajudar a aprofundir en els seus coneixements i, per tant, també haurà d’aprendre a renunciar a alguna estona de lleure. Si, a més, ha de fer-ne un treball de grup, haurà d’aprendre a investigar i a buscar informació; i també a entendre’s amb els altres membres, a organitzar-se, a repartir-se la feina, a negociar, a fer respectar la seva opinió i també a cedir en alguna cosa. I si ha de fer un resum del tema, un esquema o un quadre sinòptic, haurà d’aprendre a destriar al gra de la palla, a classificar i a sintetitzar. I, al final, haurà de presentar la feina d’una manera formal, amb la data, el nom i el cognom, el títol i tots els detalls i, a més, haurà d’estar polida i amb bona lletra. I prèviament al possible examen, el nen haurà de fer un important exercici de memòria, capacitat que l’actual sistema educatiu negligeix de manera irresponsable i que cal recuperar per als nostres jovenets; també haurà d’aprendre a passar nervis per si suspèn, i haurà d’aprendre a sotmetre’s als capricis de la sort i, potser, fins i tot, a les hipotètiques injustícies d’un docent excessivament rigorós en la correcció. I, si després de tot això suspèn, haurà rebut una lliçó de duresa de la vida que li farà replantejar-se la pròpia actuació i aprendre a buscar noves estratègies perquè no es torni a produir el fracàs. I, si aprova, haurà tastat la mel de recollir els fruits del propi treball perquè podrà estar segur que allò, no li ho ha regalat ningú. És a dir: haurà de fer un simulacre del que previsiblement li espera a la vida; i fer-lo un cop i un altre li servirà per a aprendre a viure-la amb possibilitats d’èxit, aprenent dels propis errors i dels propis encerts, naturalment amb l’acompanyament expert del docent, que haurà de saber modular i dirigir totes les emocions del nen, reconduint i administrant els seus desencisos i els seus èxits amb les dosis necessàries de tacte i sensibilitat. I, al final, què havia d’aprendre, el nen…? com s’obté el màxim comú divisor…? Ah, sí…, el màxim comú divisor…; doncs, mireu: si, a més, aconsegueix recordar-ho uns quants dies més enllà de l’examen, tot això que tindrà, però el que realment l’haurà ensenyat i li haurà donat eines per a la vida i també per a esdevenir un bon estudiant en el futur haurà estat haver hagut d’aprendre a fer-ho. No pas saber-ho fer.

Els hàbits

Què vol dir, doncs, tot això? Ras i curt, que molts dels continguts que s’aprenen a primària -no pas tots, naturalment- no són importants en si mateixos, però, en canvi, és imprescindible que arribin a assolir-se perquè el procés que el nen ha de seguir per a fer-ho és el que és veritablement formador. Després, un cop apresos, no hi fa res si se n’obliden uns quants. De fet, tampoc no s’oblidaran pas tots, si s’ha seguit el procés correctament…! I si s’obliden, sempre es podran consultar arreu, i si cal -aleshores, sí-, sempre es podran tornar a estudiar perquè ja s’hauran après els mecanismes necessaris i s’hauran interioritzat els hàbits i les disciplines que calen per a fer-ho. Però per a aconseguir això, s’ha d’haver passat pel procés d’aprendre. Perquè només aprenent, s’aprèn a aprendre.

Cal també recordar la importància que tenen àrees tan fonamentals en aquestes edats com, per exemple, l’educació física, a través de la qual es pot fer un treball imprescindible de coneixement i domini del propi cos i d’actituds bàsiques per a anar per la vida, com ara saber guanyar, saber perdre o treballar per a l’equip. La música i la plàstica —aquesta, encara incomprensiblement en mans de professors generalistes, que, en molts casos, no poden assegurar unes maneres de fer que ofereixin prou garanties— ens donen la possibilitat de treballar l’observació i el domini de les mans i de potenciar la creativitat i transmetre sensibilitats; sensibilitats que, per descomptat, el mestre ha de tenir; sensibilitats com ara saber gaudir d’una audició musical o de la contemplació d’una obra d’art, sensibilitats com la de saber gaudir cantant, ballant, tocant un instrument, interpretant una cançó o, simplement, fent un treball manual creatiu.

L’educador ha de ser conscient que, a part d’aquells coneixements irrenunciables a què m’he referit més amunt, ha d’ensenyar bàsicament hàbits, i aquest i no pas cap altre ha de ser el seu nord. Ha d’ensenyar a aprendre, però ha de fer-ho sobre una base de coneixements concrets. No pot fer-ho damunt del no-res, igual que no es pot pintar de color vermell per molts pots de pintura que es tinguin d’aquest color, si no es té un objecte concret damunt del qual escampar-ne una capa. Però, naturalment, l’educador no pot revelar això explícitament al nen perquè posar com a fita l’adquisició d’hàbits és massa abstracte per a ell, massa imprecís, i no sabria com posar-s’hi. El nen ha de tenir un objectiu concret: aprendre els ossos del cap, el funcionament d’un motor d’explosió o què és un verb. I aprendre-ho bé perquè d’això depèn la seva nota. Després, és el docent qui ha de saber com utilitzar aquest objectiu que imposa al nen perquè aquest no es limiti a memoritzar-lo, sinó que hagi de posar en funcionament tots els mecanismes descrits més amunt i a utilitzar-los de la manera més rendible possible. Un mestre que es conforma a fer que els nens aprenguin només continguts no és un bon mestre. Sembla que, en això, hi ha un acord generalitzat. Ara, no oblidem que tampoc no és un bon mestre aquell que, amb el pretext d’ensenyar hàbits, oblida o menysté la importància dels continguts perquè aquests actuen com a esquer imprescindible i, per això, cal acarar-los amb tota seriositat. I, en canvi, aquesta darrera afirmació, lamentablement, no genera tanta unanimitat entre els docents.

Som professionals de l’educació i això ens imposa un rigor i un nivell d’autoexigència que no podem limitar a la simple transmissió de coneixements ni tampoc, en la banda oposada, a una tirallonga de sermons buits d’aquells que entren per una orella i surten per l’altra. Serà bo que hi pensem detingudament perquè ens hi juguem molt”.