EL MÓN DELS DRACS...

S'acosta Sant Jordi!  Parlem de dracs!

Uns treuen foc per la boca. Uns altres, gel. Uns tenen escates de color negre i uns altres, de color vermell. Són els dracs, éssers mitològics que han protagonitzat molts contes de fades, llegendes i passatges de la història passada, però ara, ja extingits. Algunes persones sostenen que van viure en el nostre món; els altres, que són producte de la nostra imaginació. Tinguin raó els uns o els altres, nosaltres volem dedicar un capítol als dracs ja que, sense ells, potser el nostre 23 d’abril hagués estat una mica diferent.

Els dracs són uns monstres que ben podríem dir que són parents dels nostres actuals rèptils. Eren gegants, de 30 metres o més d’alçada. Tenien ales, una llarga cua, urpes com ganivets i el cos ple d’escates, escates que, segons les espècies de dracs, podien ser de diferents colors. Jorge Luis Borges, un escriptor argentí molt famós, va escriure en El libro de los seres imaginarios (1968) que les seves banyes s’assemblaven a les dels cèrvols; el cap, al del camell; els ulls, als d’un dimoni; el coll, al d’una serp; la panxa, a la d’un molusc; les escates, a les d’un peix; les urpes, a les de l’àliga; els peus, als d’un tigre; i les orelles, a les d’un bou. Una mescla una mica estranya, no us sembla?

Els dracs en les grans civilitzacions

Sabeu qui van ser uns dels primers homes a parlar dels dracs? Els grecs. Ells el van anomenar drakö o dercein, noms que van donar a les serps gegants que creien que vivien allà on el món s’acabava. Els herois de la Grècia clàssica, com Agamenon o Perseu, tenien per costum enfrontar-se a dracs o a altres éssers monstruosos. Per què? Doncs perquè els dracs s’encarregaven sempre de custodiar coses com les pomes d’or del jardí de les Hespèrides, unes mítiques donzelles gregues.

Si els grecs el van convertir en un dels seus enemics, els romans van fer d’ell un símbol militar. En llatí li deien draco i era l’emblema dels soldats romans de la legió. Per als romans, els dracs eren una bèstia molt preuada, ja que consideraven que algunes parts del seu cos eren medicinals o màgiques. Així, els seus ulls, assecats i batuts amb mel, eren molt eficaços contra els malsons. El greix que envoltava el seu cor, les seves dents o el seu cervell eren els elements sanadors més famosos. Es diu que aquests ingredients es podien trobar en els mercats de la Roma dels Cèsars. Serà veritat?

Després dels romans, altres grans civilitzacions han tingut ben present la figura del drac. Els bizantins, que van viure entre els anys 330 i 1453, creien que era el caos i el portador de totes les malalties. Aquesta mateixa visió del drac com a dolent la van tenir els víkings. No el van conèixer en persona però el pintaven en els seus escuts i les proes dels seus vaixells anaven presidides per caps de dracs. Creien que així atemoririen els seus enemics i ells guanyaven valentia.

Els cristians també han tingut els seus dracs particulars. Van identificar el drac amb el dimoni i van posar un sant al capdavant de la missió que havia d’acabar amb el mal i la destrucció que representava. Sant Jordi, de qui parlarem més endavant, o l’arcàngel Sant Miquel, en són alguns exemples.

Fins al segle XVI hi va haver gent que va creure de veritat en el drac. Konrad von Gesner, un metge i zoòleg suís que va viure durant aquest segle, va ser el darrer a parlar d’ell des del punt de vista científic. Va escriure una obra. Historia Animalium (1551-1587), on feia una classificació de tots els animals fins llavors coneguts. Entre ells, es trobava el drac.

Un animal de llegenda

A banda de les persones que el van concebre com a ésser real, el drac ha estat durant la major part del temps un ésser mitològic. De fet, mai no s’han trobat proves palpables de la seva existència, com ara fòssils o petjades. Per això es pot dir que el drac ha estat sempre un personatge de contes, llegendes i dibuixos animats.

Entre aquestes llegendes, es troba la Gesta de Beowulf. Va ser escrita en el segle VIII a la Gran Bretanya i explica la història d’un drac que, durant 300 anys, va ser el guardià d’un tresor. Un esclau que va aconseguir fugir del seu amo es va ficar a la seva cova i es va emportar un dels seus gerros. El drac, quan ho va descobrir, es va empipar molt i va decidir matar el lladre. La cerca va ser difícil i, en el procés de troballa, va atemorir tot el regne. Al final, un jove, de nom Beowulf, va matar el drac i va alliberar el poble.

Un argument molt semblant és el de la nostra llegenda de Sant Jordi, que ja deus conèixer i que és una adaptació d’una narració que va escriure Santiago de la Vorágine durant el segle XII, La leyenda dorada. Sant Jordi era un soldat romà nascut a la vil·la de Capadòcia, a l’actual Turquia. La tradició catalana situa l'acció a Montblanc (la Conca de Barberà). Es diu que un drac assolava la zona i que es menjava tot allò que trobava. Els veïns van decidir que cada dia un veí seria el seu dinar i que farien un sorteig diari per decidir el nom de la víctima; així, la bèstia deixaria tranquil·la la resta de la gent. Un dia, li va tocar a la princesa ser la víctima del drac. Però tot just quan es dirigia a la casa de l’animal, es va trobar amb el cavaller Sant Jordi, qui d’un bon cop va ferir el drac. El drac va ser portat a la plaça del poble i allà el van matar. El pare de la princesa li va oferir la mà de la noia a Sant Jordi, però ell no la va acceptar. Va dir que tot havia estat revelació de Déu i va marxar de Montblanc.

Les espècies de dracs

El fet que s’hagi convertit en personatge dolent de contes i llegendes no ens pot fer oblidar que hi ha moltes espècies de dracs i que algunes d’elles són bones.

DRACS BONS 

Drac daurat

Drac platejat

Dracs benèvols són per exemple, els dracs daurats, els més poderosos del bàndol dels bons. Són els éssers fantàstics més intel·ligents i més grans existents, ja que poden arribar a fer més de 50 metres. Odien les injustícies. Els seus caus estan fets de pedres, i tenen la capacitat de detectar les mentides i de fer encanteris per portar la sort.

També són bons els dracs platejats, gens violents. Viuen a les muntanyes vermelles. Del seu nas no treuen foc, com habitualment representem els dracs, sinó aire fred i gas paralitzant.

Els dracs de color bronze, que habiten en zones de climes tropicals i que són uns experts nedadors; els de color ocre, que viuen al desert i que llencen un alè somnífer o de calor; i els courencs, amb un gran sentit de l’humor i habitants de les muntanyes, completen la família dels dracs bons.

DRACS DOLENTS



Drac vermell

Però, és clar, igual que defensem que hi ha dracs benèvols, no podem oblidar que hi ha dracs dolents, molt dolents.

El més dolent de tots és el vermell, el gran rival del drac daurat. És molt avariciós i es dedica a robar i a matar tota aquella persona propietària d’alguna cosa que ell vulgui tenir. Llença foc per la boca i vigila el món des del més alt de les muntanyes.

El segon drac més dolent és el negre, molt astut. Viu a prop dels pantans i pot respirar aigua; sota d’ella s’amaga en espera d’atacar les seves víctimes.



Drac Blau

Els dracs blaus també són malèvols. Viuen als deserts i són els principals enemics dels dracs de color ocre. Tenen obsessió pels safirs i dediquen la seva vida a aconseguir-ne, sigui com sigui.

Els de color verd habiten en els boscos, un bon lloc per camuflar-se. Són molt cruels i busquen que la seva víctima sempre agonitzi; tenen el poder de llençar gasos venenosos.



Drac Blanc

Un altre dels dolents és el drac blanc, que viu als pols. És molt poc intel·ligent i és dels animals més petits. És molt bon caçador i atrapa les seves víctimes amb el seu alè gelat. El seu tresor i objectiu: el diamant.

I bé, amb aquest relat hem volgut deixar constància del món dels dracs. Alguns diuen que només existeixen en la nostra imaginació; uns altres, que en algun punt de la història i que en algun lloc de l’univers va existir realment.

Aneu a: LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Extret de: LAMALLA.NET