Maria Antònia Canals dirigeix un centre d'investigació a la universitat i treballa en la innovació didàctica de les matemàtiques. Opina que "l'ensenyament actual de les matemàtiques només busca bons resultats a l'informe PISA".
Quin número és el que les seves dues cinquenes parts fan dotze? etziba per sorpresa Maria Antònia Canals, només entrar aquesta periodista i la fotògrafa al seu despatx. Acostuma a llançar reptes numèrics d'aquest tipus per a conèixer millor els seus interlocutors. L'advertim que se'ns donen més bé les lletres que els números, però ens replica: "Es poden fer les dues coses. No useu la lògica a la vida? Doncs les matemàtiques tenen part de lògica".
Immediatament, demana que li acostem un dels seus materials didàctics del prestatge. N'hi ha un miler de diferents: figures geomètriques de colors, elements de paper, plàstic o fusta, ben classificats, alguns són reciclats... El que hem agafat serveix per a treballar les fraccions i consta d'unes cartolines rodones dividides en parts, vàries fitxes i un mirall. Ens convida a provar-ho. "Trenta! Ben dit. Ho veieu? Així és més senzill. Ajudeu la ment a entrar en el pensament abstracte", segueix.
Bona lliçó. Per a aquesta mestra jubilada, llicenciada en Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona, "l'educació és un art". "És més que seguir un currículum escolar. És un diàleg constant entre educador i alumne". Per a ella, el mestre "ha d'ajudar a que l'escolar tregui els seus propis valors". "S'ha de saber respectar el procés d'aprenentatge del nen. No es tracta només d'ensenyar; el veritable repte és aconseguir que aprengui, que és molt diferent", afirma.
Professora emèrita de la Universitat de Girona, Maria Antònia es va jubilar el 2001, quan donava classes de didàctica de les matemàtiques a la facultat d'Educació de la universitat gironina. Malgrat això, des d'aquest mateix any, dirigeix el Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l'Escola (Gamar), un espai de reflexió, experimentació i divulgació entorn a l'ensenyança de les matemàtiques a l'escola, en les etapes d'infantil, primària i primer cicle de secundària.
Aquest gabinet, que pertany a la Universitat de Girona, va ser creat a partir de la dotació del premi Jaume Vicens Vives amb el que es va distingir a Maria Antònia per la seva tasca a la docència universitària. En ell s'ofereix a mestres i educadors orientació i assessorament sobre la utilització de materials, i se'ls facilita una àmplia mostra de recursos didàctics per a aprendre les matemàtiques d'una manera més assequible a les aules.
"Pregunten com ensenyar millor a dividir o començar amb el càlcul... El que sé, els serveix. Quan em comenten que malgrat l'edat em conservo bé, penso que el que de veritat importa és un altra cosa: segueixo per a encoratjar els mestres i mantenir la seva il·lusió. Això és el que vull conservar", subratlla.
Les portes de Gamar s'obren no només entre setmana, sinó també els dissabtes i diumenges. Maria Antònia, coneguda per ser la creadora dels reglets numèrics més complerts que existeixen, sempre hi és. Ella, a més, ofereix cursos i no li fa mandra fer les maletes per a explicar en conferències la seva metodologia: Granollers, Pamplona, Benidorm...
També és autora de nombroses publicacions, com els Dossiers, uns quaderns d'orientació didàctica, que serveixen, no com a suport a cap currículum oficial sinó per a aprofundir en temàtiques com la geometria, la probabilitat o la lògica - publicats per l'Associació de Mestres Rosa Sensat, de la què ella va ser cofundadora (1965).
"Els alumnes han de gaudir de l'aprenentatge de les matemàtiques", adverteix aquesta octogenària, nascuda a Barcelona. Segons destaca, l'educació matemàtica no és una qüestió d'aprenentatges mecànics ni tampoc només funcionals, sinó que es tracta d'una educació conjunta del pensament i de la pràctica, arrelada a la vida, que incideix en la formació global de la persona i que, per això, inclou aspectes emocionals, de motivació i actituds. "Amb la informàtica les coses estan canviant, però no hem de tancar-nos a les noves tecnologies. Sóc partidària de fer jocs de càlcul amb la calculadora", apunta.
Encara que la seva mare volia que fos farmacèutica, Maria Antònia va veure créixer la seva passió per l'ensenyament dels números arrel de les influències del seu pare, l'enginyer Emili Canals, i de la seva tieta Dolors, deixeble directe de Maria Montessori i una de les introductores d'aquest mètode a Catalunya.
Va exercir de mestra a Virtèlia, el Liceu Francès i va col·laborar en la posada en marxa de l'escola Thalita, com a responsable de parvulari. "La missió que em va proposar la fundadora i directora de Thalita, Maria Teresa Codina, era recuperar la tradició i els valors de l'ensenyament a Catalunya. Era una guerra interessant. No vaig treballar només per a guanyar diners, el que feia era idealisme pur", comenta. Per això, és considerada una figura clau de la renovació pedagògica catalana, inspirada en els ideals de la Nova Escola, moviment sorgit després de la Guerra Civil, que veu en la educació un pilar fonamental de la societat.
Però l'escola de la Maria Antònia és Ton i Guida. La va fundar el 1962 i la va dirigir fins a 1979. D'inspiració montessoriana, el centre es va crear al barri de Verdum de Barcelona. Va començar amb 42 alumnes i va arribar als 400 abans de 1975. Després, va impartir classes de didàctica de les matemàtiques a l'Escola de Mestres de la Universitat Autònoma de Barcelona, a l'Escola de Mestres de Vic i el 1982 va obtenir la plaça i va demanar el trasllat a l'Escola Normal de Girona, que depenia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Durant la seva trajectòria ha rebut nombrosos premis, com la Medalla al Mèrit al Treball (1986), el premi Mestres 68 (1994), la Insígnia d'Or de la Universitat de Vic (2000), la Creu de Sant Jordi (2006) o la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona (2009).
Actualment, no comparteix la manera com s'ensenyen les matemàtiques. "Només es busca tenir bons resultats a l'informe PISA. El currículum, a més, es modifica cada dos per tres. Que els alumnes rurals tinguin el mateix que els de ciutat no és adequat, perquè són nens molt diferents", concreta.
Segons remarca, sempre ha procurat ser coherent amb el que pensa i amb com ho viu. "I tracto d'acceptar el que vindrà. La vellesa, també. Acceptar plenament t'allibera", afirma. Confessa que li agradarà fer 84 anys perquè és la suma de quatre, més quatre al quadrat, més quatre al cub. Abans d'acomiadar-nos, ens fa firmar al seu llibre de visites, ple de missatges d'afecte. Entre els últims, un que diu: "M'hauria agradar tenir-la de mestra", un desig compartit per molts, que l'han conegut fora de les aules.
