Breaking News

10 d’octubre 2016

AIXÍ NO APRENEN


Professors i psicòlegs identifiquen deu conductes dels pares que entorpeixen l’educació dels nens
Un article de MAYTE RIUS

La majoria de pares i mares concedeix molta rellevància als estudis dels fills i prova d’implicar-s’hi. Però mestres i psicòlegs asseguren que no sempre tenen clar quin és el seu paper en l’aprenentatge escolar i de vegades adopten actituds que acaben perjudicant l’educació dels fills.


Estudiar amb ells
Ser pare i mestre alhora crea conflictes i dependència

“Arriben els primers deures escolars i el pare i la mare són allà, al seu costat; els deures són de la criatura, no de la família; el deure de la família és velar perquè el nen tingui espai i temps per fer les seves tasques i, si són molt petits, facilitar l’organització del temps”, explica María Jesús Comellas, professora de la UAB a la facultat de Ciències de l’ Educació i psicòloga especialitzada en les relacions família-escola.

Benjamí Montenegro, de l’ Equip Psicològic del Desenvolupament de l’Individu, diu que el paper dels pares és el d’auditors: “Han de controlar que la feina estigui feta, però no entrar en el contingut perquè es tracta que les tasques les facin els nens i així treballar la seva autonomia”. ­Això no significa que si el nen planteja algun dubte no se li donin pistes o eines per resoldre’l. Diuen els experts que fer de mestres i pares alhora només porta problemes: crea conflictes fami­liars diaris i genera dependència, perquè els nens s’acostumen que hi hagi algú a sobre d’ells per treballar. I si la criatura té dificultats d’aprenentatge o necessita reforç, el consell és buscar un professor particular.


Solucionar-los-ho tot
Resoldre les seves badades dificulta la maduració

“Els nens han d’aprendre a or­ganitzar-se i a resoldre els seus problemes, a qualsevol edat, i no s’ha d’enviar ningú corrent a comprar tinta d’impressora al vespre perquè l’endemà ha de lliurar un treball ni portar-li a l’escola el llibre o l’entrepà que s’ha oblidat a casa; si els pares els solucionen tot ‘amb tal que estudiïn’, no maduren, no assumeixen les seves responsabilitats ni aprenen a ser autònoms”, coincideixen Comellas i Montenegro.


Centrar-ho tot en l’estudi
Fer de la formació l’eix de la vida familiar fa malbé la relació

Els educadors asseguren que una frase molt reiterada dels estu­diants és “als pares només els interessa si estudio, les altres coses no els importen gens”. “Quan ho focalitzes tot en els estudis, quan el primer que li preguntes al fill a la porta de l’escola és quins deures té o quina nota li han posat en comptes de com li ha anat el dia, o amb qui s’ha relacionat, transmets que t’interessa l’aprenentatge, no la persona”, diu Comellas. I agrega que el mateix passa quan s’allibera de tasques domèstiques el fill universitari perquè “la seva feina és estudiar”. “Aquella persona ha de viure, ha de saber organitzar-se, tenir habilitats domèstiques i saber relacionar-se, i d’això de vegades no ens n’ocupem, ni ens interessem per la vida emocional i relacional dels fills”, emfatitza la psicòloga.

Voler genis
Sobreestimular sovint provoca l’efecte contrari

Els mestres expliquen que una pràctica molt habitual en les famílies és sobreestimular els nens. “Tots volen un fill geni i els ­omplen el bressol d’artefactes, abusen de jocs didàctics, s’afanyen perquè aprenguin moltes coses i com més aviat millor, i aquesta sobreestimulació no només no influeix en una evolució cog­ni­tiva més ràpida sinó que sovint té efectes contraproduents en forma de problemes d’atenció o de falta de concentració”, explica Joan Domènech, mestre de l’ escola Fructuós Gelabert de Barcelona.

Aquesta impaciència respecte a l’aprenentatge provoca, segons els psicòlegs, que els pares es ­desesperin davant les primeres dificultats en els estudis o visquin com un fracàs els primers mals resultats, sense tenir en compte que l’educació és un procés a llarg termini i que el que els nens necessiten per aprendre és paciència i ànim. “Els pares no haurien de considerar els mals resultats com un fracàs perquè això re­dueix l’autoestima dels fills i incapacita cada vegada més els uns i els altres”, adverteixen.

Premiar les notes
L’estímul material desvirtua i pot augmentar la frustració

Les notes ni s’han de premiar ni castigar; s’han d’elogiar i aplaudir, o analitzar si és necessari dedicar més temps a estudiar, segons els experts. “El millor estímul és descobrir coses noves i desenvolupar els teus interessos, si fa falta un estímul material és que alguna cosa no funciona”, apunta Domènech.

Montenegro adverteix que els premis poden causar una doble frustració, perquè amb freqüència s’ofereixen per notes poc ­realistes i si el xaval no triomfa malgrat la recompensa promesa la sensació de fracàs i el seu malestar és doble: a més de no assolir la seva meta escolar es queda sense regal.

Disfressar la ganduleria
Buscar trastorns darrere dels fracassos retarda la maduresa

Una altra conducta recurrent que observen els educadors és la tendència dels pares a buscar trastorns neurològics darrere dels fracassos escolars dels fills. “Hi ha molts nens que són incapaços d’esforçar-se per fer els deures o per estudiar perquè són ganduls, i això és immaduresa, no un trastorn mental, i de vegades s’intenta disfressar aquella ganduleria com intolerància a la frustració o intolerància a l’estrès, quan el que tenen és manca d’autonomia”, comenta Montenegro. Comellas subratlla que aquesta actitud té a veure amb l’actitud hiperprotectora de molts pares que busquen l’etiqueta del trastorn pel baix rendiment dels fills “perquè en el moment en què es disfressa alguna cosa com a trastorn es desculpabilitza a tothom”.

Exercir de detectius
El control absolut de les seves tasques suscita desconfiança

Hi ha pares que rastregen els deures, els treballs, les dates d’exàmens o els comentaris dels fills a classe a través de l’agenda escolar, el web del centre, les ­xarxes socials o implicant en les indagacions els pares d’altres nens de la classe, amb els quals estan en contacte permanent per Whats­app. “Aquesta conducta provoca descon­fiança i no resol res”, adverteix Montenegro. En comptes d’exercir aquest control absolut aconsella fer un acompanyament llunyà, revisar conjuntament amb el xaval l’agenda de tasques però deixant-li que sigui autònom per realitzar-les. I per als pares que opten per preguntar la lliçó per saber si el nen ha ­preparat un examen, els experts recomanen posar-li tres o quatre preguntes per escrit, perquè normalment no hi ha exàmens orals i no serveix de res que el nen se sàpiga la lliçó parlant si després s’expressa malament per escrit o comet moltes faltes d’ortografia.

Utilitzar l’estudi com a peatge
Les tasques escolars s’acaben entenent com a un càstig

“Castigat a fer els deures” o “fins que no acabis de llegir no hi ha dibuixos” són frases que fan servir alguns pares per incitar els fills a fer les tasques escolars. Però els experts asseguren que el temps d’estudi hauria de ser sempre un temps de tranquil·litat i assossec, no temps de renys. L’objectiu, expliquen, ha de ser ajudar els nens a descobrir el plaer de la
lectura o de l’aprenentatge, i això no s’aconsegueix si es plantegen les tasques escolars com un càstig o com un peatge necessari per poder gaudir d’activitats agradables com sortir amb els amics, veure la televisió o jugar amb la consola.

I a mesura que creixen, han d’entendre la relació entre esforç, dedicació i resultats, i assumir que si han d’estudiar més perquè han tingut notes baixes es tracta d’una inversió, no d’un càstig”, indica Comellas.

Projectar-se en els fills
Les expectatives no sempre s’adeqüen a les capacitats


Els psicòlegs consideren que en moltes famílies pesen més les ­expectatives que tenen els pares sobre els estudis dels fills que les preferències o les seves capacitats, i molts xavals són orientats a estudiar el que volen o els agrada als progenitors. “En aquest país confonem intel·ligència amb títol, continuem desprestigiant la formació professional i no valorem la creativitat com a un mitjà per viure”, reflexiona Comelles.


No respectar la línia escolar
El model dels pares no garanteix l’èxit avui

Molts pares pensen que el model i els mètodes educatius que els van servir a ells serviran als fills, però l’escola ha canviat molt i els nens també. “El que a tu t’agradava de l’ escola, allò que aprenies llavors o com ho aprenies no té per què ser un model d’èxit per als teus fills”, adverteix Domènech. I per això considera un error que els pares provin d’ensenyar els fills a llegir o a calcular pel seu compte o els posin activitats de reforç a casa, sense considerar que potser estan interferint en el ritme o el mètode pedagògic que segueix l’escola. “Un ha de plantejar-se a quina escola porta el fill, assegurar-se que comparteix les mateixes idees, i després acompanyar el nen en l’apre­nentatge però amb respecte al procés que segueixen a l’escola, i no donar al nen missatges diferents”, reflexiona.

Els educadors són especialment crítics amb els pares que mostren constantment el seu desacord amb els professors en presència dels nens, perquè aquests aprofiten aquella situació per manipular uns i altres.

Reaccions:

12 comentaris:

  1. Justo lo contrario de lo que se preconizaba hace 35 años... y de lo que se desprende el caracter pendular de la psicologia infantil a lo largo del tiempo

    ResponElimina
  2. Els mestres tenim una responsabilitat educativa també amb les famílies. Hem de fer pedagogia tb amb els pares.
    La setmana passada vaig fer la reunió de classe d inici de curs i, apart de tractar d informacions generals, també vaig posar sobre la taula moltes de les anteriors qüestions.
    Us asseguro q la reacció dels pares va ser bastant natural. Ningú va sortir "per peteneres" i és q crec q els mestres hem de parlar obertament amb els pares dels problemes educatius

    ResponElimina
  3. L article està molt be, pero com a mare he tingut la sensacio de que si no aconsegueixo tot aixo fracasare com a mare...sembla molt fàcil aconseguir tot aixo, pero no ho es gens.

    ResponElimina
  4. Això de "respectar la línia escolar" pressuposa que existeix alguna línia. Hi ha escoles que no tenen cap projecte, on la direcció dóna coartades a la deixadesa de mestres desmotivats (mentre no busquin raons) i en canvi penalitza qualsevol iniciativa dels que penquen i es preocupen. L'autonomia de centres treu el millor, però a vegades també el pitjor, de cada centre.
    Al mestre el legitima per ser respectat la seva bona feina. Alguna vegada (poques, per sort) m'ha tocat reparar a casa pors i tics "ensenyats" a escola per algú que es guanya la vida com a mestre. Per sort, la majoria de mestres que he conegut eren autèntics herois (heroïnes) de l'educació.

    ResponElimina
  5. Respecte el punt primer, potser també hi hauria menys problemes si no OBLIGUESSIN als nens a fer tants deures. Trobo lamentable manar deures amb 7 anys.
    Si el nen no és capaç de resoldre un exercici a casa, trobo normal que demanin als seus pares ajuda. Lo normal seria que els pares li expliquessin que ho han de fer ells, i si no son capaços, doncs no passa res i que al dia següent ho comentin amb professor. Però...ui.. Al dia següent si el nen no porta els deures fets,...càstic, males cares. = frustació del nen. Qui és el responsalble que el nen no sigui capaç de fer els deures a casa. Dels pares? Del nen? O DEL PROFE O DEL SISTEMA EDUCATIU?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Del profe, home, està ben clar. Sempre del profe. Per això les noves tendències van a la troballa de monitors de lleure fins que entrin en el món laboral.

      Elimina
  6. Que fort...culpavilitzar al mestre si un nen/a no sap fer una tasca! No serà ni la primera ni la darrera vegada que passarà. Hi ha molts nens/es que no estan atents a classe que mostren aquesta mateixa actitud de culpavilitzar a tothom tret d'ells mateixos. No es responsabilitzen ni maduren si sempre estem darrere per justificar-ho tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que fort...culpabilitzar sempre als pares de la deixadesa d'alguns mestres que el seu únic recurs es inflar al crio de deures i posar no tetes a l'agenda si el nen no ha estat capaç de fer-los.

      Tothom a d'assumir la seva part de culpa

      Elimina
    2. Moltes vegades, efectivament, es manen algunes feines per fer a casa, perquè a l'aula molts es dediquen a no fer res i molestar els demés perquè diuen que no es poden concentrar. Són ells/elles els primers a fer soroll. També són els fills/filles dels pares que més s'oposen al deures, dels pares que més mal parlen de la tasca dels mestres i professors. La culpa es podria repartir entre tots els factors que envolten el fet educatiu: societat, pares, escola, mestres/professors (i segurament per aquest ordre d'importància)

      Elimina
  7. Estic ď acord amb tot menys amb el punt 2

    ResponElimina
  8. Estic més o meyns d'acord amb tot, encara que a vegades depen del nen/a.

    ResponElimina

Gràcies per comentar