Breaking News

11 de desembre 2013

"POSAR LÍMITS NO ÉS AIXECAR MURS" - ENTREVISTA A JESPER JUUL

Hi ha un terapeuta familiar danès que s'inclina per la claredat en les relacions interpersonals i està convençut que els nens són hàbils i poden adaptar-se als valors dels adults. El seu nom és Jesper Juul i la editorial Herder ha publicat en castellà alguns els seus llibres "Decir no, por amor" i "¡Aquí estoy! ¿Tú quién eres?"


Entrevista d'Isabel Calderón publicada a la revista El librero de novembre de 2012. 

Jesper Juul no escriu pamflets contra els nens malcriats, ni manuals d'autoritarisme, i el seu treball no és una crida a la obediència. Els llibres que ha escrit sintetitzen el seu tarannà com a terapeuta familiar i la seva experiència com a fundador i director de Family-lab International, una organització danesa amb filials a varis països d'Europa i Amèrica que ofereix seminaris, tallers i assessories per a famílies i empreses. 

Els llibres "Decir no, por amor" i "¡Aquí estoy! ¿Tú quién eres?" aborden la criança com una tasca que els adults poden emprendre amb tranquil·litat sempre que tinguin clares les seves conviccions. Per a Juul, un nen que arriba a una família amorosa, on fermesa no significa violència i afecte no implica subordinació és un nen que ho té tot per afirmar-se com a individu, establir la seva pròpia escala de valors i tenir una vida adulta satisfactòria. 

Comencem pel principi: el naixement d'un nadó. 
Molta gent es pregunta com posar límits a un nadó. Qualsevol nen acabat de néixer és el centre d'atenció durant els primers mesos de la seva vida. Per tant, les necessitats i els desitjos dels seus pares han de ser menys importants que les dels nen. Però mai han de perdre totalment la seva importància, els adults també han de ser conscients de les seves pròpies necessitats individuals, fins i tot quan no puguin satisfer-les. 

Què passa quan els nadons creixen?
Quan el nen ha fet un any ha d'experimentar que ell forma part d'un grup en el que tots tenen necessitats i desitjos i que els seus no són sempre els més importants. 
Aquest procés d'aprenentatge experiencial dura al voltant d'un any, després ve l'època en que el nen descobreix la seva autonomia i cap als quatre anys la separació es completa i el nen es converteix en una part integral de la família. 
I convertir-se en una part integral de la família implica preocupar-se pel benestar dels altres. 

Es preocupen els nens pels seus pares?
Els nens que viuen amb ambdós pares necessiten més que qualsevol altra cosa que els seus pares estiguin bé, com a individus i com a parella: que el pare i la mare s'estimin i s'entenguin és molt important i d'això depenen moltes coses. En altres tipus de famílies, quan els nens només compten amb un dels pares, necessiten el mateix: que ell o ella tinguin una vida adulta satisfactòria. Això significa que en realitat no hi ha una vertadera contradicció entre les necessitats d'un nen i les necessitats dels seus pares. El problema és que els nens no són conscients d'això. És per això que volen acaparar tota l'atenció que puguin aconseguir, que sempre és molta més de la que necessiten.

El que vull dir és que en realitat els nens no diferencien entre el que necessiten i el que volen. És per això que hi ha d'haver el lideratge d'un adult. 
Les necessitats bàsiques dels nens són les mateixes que les dels adults: l'amor, la cura, l'alimentació, la roba, l'habitatge i el joc.

Potser vulguin menjar hamburgueses del MacDonald's tot el dia, però la seva necessitat és tenir una bona alimentació i la nutrició. El nostre deure com a pares es proporcionar als nostres fills el que necessiten, sempre que puguem fer-ho. 

I què passa amb el que ells volen?
És un plaer quan també podem donar-los alguna de les coses que volen. Però hem d'anar amb compte i no fer-ho per les raons equivocades: amb la finalitat de "ser populars" o per a evitar conflictes. El resultat seria un nen malcriat. 

Al llibre "Decir no, por amor" expliques que els pares tendeixen a sacrificar les seves conviccions per a complaure els seus fills. I acaben fent-los molt mal. 
Així és. Els pares han d'aprendre a bregar amb la frustració del nen sense castigar-lo ni culpar-se a ells mateixos. 

Creu que els adults tenen por a posar límits? Com se'ls pot ajudar?
Jo sempre he dit que no crec en posar límits als nens com qui posa tanques al seu voltant o construeix murs de regles i prohibicions. Més aviat crec que els adults han de ser resolutius: tenir clar el que volen i el que no. A través de la interacció i el diàleg, podran transmetre-ho als seus fills. 
Els nens necessiten cinc anys per a entendre i apropiar-se dels valors dels pares o els adults que els envolten. Cinc anys! Deixa'm dir que això és menys temps del que necessita un adult per a adaptar-se a l'escala de valors de la seva parella. 

Recomanes que els adults parlin en primera persona quan es dirigeixin als nens.
Clar! T'ho explicaré amb un exemple. Si un nen de dos anys el treu les ulleres per tercera vegada és millor dir-li "ja veig que t'agraden les meves ulleres, però no vull que em facis això", que utilitzar una fórmula pedagògica impersonal de temps passats com "amb les ulleres no s'hi juga". 

Reaccions:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar